Per què posar les cures al centre de les nostres vides?

Les companyes de l’Associació Cuidadors Familiars de Gràcia porten uns mesos fent campanya per reivindicar el reconeixement de la figura de la cuidadora familiar i reclamar la creació d’un Centre de dia públic al barri de Gràcia. Des de l’Assemblea de Dones Feministes de Gràcia volem recolzar les nostres companyes i posar sobre la taula el debat sobre les cures.

A Gràcia només existeix un centre de dia públic, el qual acumula una llista d’espera considerablement extensa. El cas del nostre barri no és una excepció, ja que la majoria de centres i residències tenen la mateixa situació. Com a conseqüència, totes les cures que necessiten les persones dependents recauen en la família i, freqüentment, en les dones. És així que les cuidadores i la gent amb dependència es veu privada de serveis públics per atendre les seves necessitats per tenir una vellesa i una vida dignes. A més a més, s’ha de tenir en compte que el preu de les residències públiques gira entorn dels 1.000 euros mensuals, preu pràcticament inassequible per la gran majoria de la població. Amb un servei que s’autoanomena públic però que té aquest cost econòmic, l’única alternativa per les famílies és responsabilitzar-se del 100% de les cures, moltes vegades de manera no professional. És per això que demanem serveis públics que no excloguin als usuaris econòmicament al barri de Gràcia, així com un nou centre de dia.

Per tant, quan és la família qui garanteix les tasques, la majoria de persones que s’encarreguen de cuidar i atendre a un familiar o conegut depenent són normalment dones. Així es reprodueixen els rols de gènere marcats pel sistema patriarcal i capitalista, ja que no és casualitat que una feina tan poc reconeguda i tan precaritzada com aquesta l’assumeixin elles. D’aquesta manera, es podria dir que les cuidadores hipotequen el seu futur, ja que al dedicar quasi 24 hores a una altra persona no tenen la possibilitat de desenvolupar altres aspectes de la seva vida.

Així és que veiem que començar a cuidar a la persona que cuida és un pas totalment necessari per dignificar aquesta feina. Les conseqüències físiques i psicològiques que comporten aquestes tasques tenen una gran influència al desenvolupament de les cuidadores. Creiem que, apart de generar eines per a que aquestes conseqüències no siguin greus, és molt important crear xarxes de suport entre persones cuidadores, per tal de gestionar les emocions i per compartir experiències. Per una altra banda, per tal de que les cures que es fan dins de l’entorn familiar siguin respectuoses tant amb les persones que els reben com amb les que els proporcionen, és necessari que les famílies tinguin l’opció de formar-se en com cuidar els seus familiars o coneguts. Per això, cal crear eines per a que les cuidadores familiars s’empoderin.

Necessitem que la figura de la cuidadora familiar es reconegui i es valoritzi dins de la societat. Així doncs, reivindiquem el reconeixement social i institucional de les cuidadores familiars i el trencament amb la divisió sexual del treball de cures, per a que aquestes feines no recaiguin només en les dones i per posar les cures al centre de les nostres vides de manera comunitària, per tal de que totes puguem ser cuidades alhora que cuidadores.

Creiem que reivindicar la figura de la cuidadora familiar és també una manera de posar èmfasi en l’autogestió comunitària de les cures. Els grups de suport i les xarxes comunitàries ens possibiliten entendre les cures i les nostres relacions des d’un altre punt de vista, ja que de manera col·lectiva podem construir relacions més sanes entre nosaltres, les quals estaran orientades a les necessitats de les persones i no dels mercats. Això comporta visibilitzar els treballs que avui dia no estan reconeguts en la societat capitalista en la qual vivim i valorar allò que ha sigut amagat o subestimat per ser una “feina de dones”. Des del feminisme, doncs, apostem per posar les tasques de cures al centre de les nostres vides i construir-nos socialment amb aquesta base.

logoa edo cures(1)

[Diss. 27/05] a les 17:30h Jornada sobre violència obstètrica i ginecològica a l’Ateneu Llibertàri de Gràcia

La VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA és apropiar-se del cos i dels procesos reproductius de les dones, fent perdre la capacitat de decidir sobre els seus cossos i la seva sexualitat.
Volem ser-ne conscients perque les dones que ho vulguin puguin decidir com, on i quan parir.

És per això que que us convidem a participar a la Jornada sobre violència obstètrica i ginecològica el dissabte 27 de Maig a les 17.30h a l’Ateneu Llibertàri de Gràcia. (C/ de l’Alzina,5 )

Ens acompanyarà l’Anna Moreno (Casa de Naixements Migjorn), la Marta Busquets (Associació Dona Llum) i la monologuista Maria Rovira.

Us hi esperem a totes!

salut

Llibertat per a Sara i Izar

Diumenge passat, 15 de gener, els diaris publicaven el següent titular: ‘La hija de la presa política Sara Majarenas, gravemente herida al ser acuchillada por su padre.’ La notícia redactada pel diari Naiz deia així: ‘Sara Majarenas, presa política natural de Intxaurrondo, e Izar, su hija de casi tres años, viven en la cárcel de Picassent. Este fin de semana la niña salió para estar con su padre, un ex preso social. Ayer el padre acuchilló, al menos, dos veces a la niña.’

La gravetat d’aquest episodi concret ens ha portat a fer una anàlisi més general de la situació que viuen les dones a les presons. En el cas de les preses polítiques basques s’han d’afegir els factors de les polítiques penitenciàries de l’Estat espanyol i l’Estat francès, així com les mesures de dispersió que no són més que mesures d’odi i de càstig que s’imposen a les/els preses i als familiars.

La presó es la representació més cruel de l’heteropatriarcat, la qual ha sigut creada pels homes per castigar els homes. És a dir, les dones han de suportar un càstig doble, ja que, a part de la pena imposada, es troben que ni l’arquitectura ni les directrius de les presons estan preparades per a allotjar-les. En el cas de les dones i persones dissidents, la presó és una eina per reconduir-les, per ensenyar-los (o imposar-los) el camí correcte. L’objectiu de les polítiques penitenciàries és reconstruir dones normatives i això passa per les mil expressions d’opressió que pateixen les dones preses: tallers de costura i cuina, control sobre el seu propi cos i la seva sexualitat, límits per viure les relacions sexo-afectives i la maternitat d’una manera lliure i sana, etc.

Pel que fa al cas de Sara Majarenas i la seva filla, veiem que conflueixen diverses expressions de violència masclista, ja que l’agressor ha fet servir la nena per fer mal a la mare. La filla, la qual ara mateix està ‘estable dins de la gravetat’, farà tres anys el març, edat límit per a les criatures per viure amb les seves mares dins de la presó. Es preveu que la presa basca surti l’abril del 2018, després de complir íntegrament la condemna imposada.

A continuació us deixem una lectura interessant sobre el cas:

Por Izar y por justicia, que liberen ya a Sara Majarenas

Dañar a una mujer a través de sus hijos es una de las manifestaciones más viles y perversas del patriarcado. Si esa mujer se encuentra en prisión, su hija no tiene ni tres años y durante un permiso el padre la apuñala abandonándola al borde de la muerte, la indefensión y la impotencia adquieren grados inmensos y esa acción adquiere un carácter terrorífico. Así ha sucedido en el caso de la presa vasca Sara Majarenas y su hija, Izar. Afortunadamente, el agresor erró y la niña sigue en estos momentos peleando por su vida en un hospital en Valencia, donde madre e hija estaban dispersadas. En estos momentos críticos, ellas y su familia merecen la solidaridad de la sociedad vasca y la diligencia de sus instituciones.

Requieren de una gestión urgente para su liberación por parte de los responsables políticos vascos. Toda la diplomacia institucional que se haga en este sentido y toda la presión social que se acumule impedirán que se agrave más esta situación. Independientemente de estos hechos, Majarenas cumple todos los requisitos que la ley impone para acceder a su libertad. En marzo Izar cumplirá tres años e iba a ser apartada de su madre. De obligarle a cumplir íntegra su condena, Majarenas pasaría alrededor de otro año extra en prisión, alejada de su hija y su familia. Estos son los escenarios que se denunciaron el sábado en Bilbo, los que hay que evitar a toda costa. De lo contrario, el sadismo y la venganza de la política penitenciaria española adquiriría una nueva cota de crueldad e injusticia.

Porque, en justicia, Sara Majarenas y el resto de presas y presos que están en su situación deberían estar en Euskal Herria y libres, incluso según las leyes españolas. Porque, en todo caso, en este momento lo prioritario son los derechos y las necesidades de su hija, dado que ambas han sido víctimas de una agresión machista. Yporque no es normal que un Estado sea tan despiadado, necio e indecente como para no entender y gestionar humanamente un caso así.

Publicat en Naiz, el 17/01/2017

#NiUnaMes 25N

#25N DIA INTERNACIONAL EN CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA.
ALS CARRERS DE GRÀCIA, VISIBILITZEM LA LLUITA FEMINISTA!
ENS TROBEM TOTES AQUESTA TARDA A CANALETES, A LES 19:00h

 

El sistema capitalista, necessàriament heteropatriarcal i depenent del treball reproductiu. La precarietat laboral, la sobreexplotació, la desigualtat salarial o discriminació en base a la manera d’estimar, ser i definir la pròpia identitat són alguns dels exemples amb els que el capitalisme aprofundeix en la doble o triple jornada laboral. A escala mundial, podem parlar de les llargues cadenes d’explotació, des de les condicions de discriminació i expoli dels territoris empobrits i saquejats fins als nostres barris, al costat dels grans hotels de luxe o les grans superfícies de consum. Les guerres que es lliuren en aquests territoris, són directament instigades pel sistema imperant i comporten la destrucció de sobiranies locals, xarxes de camperoles, sindicalistes o activites en defensa de les seves comunitats i l’obligació de desplaçar-nos, migrar i refugiar-nos. A més, cal afegir que a les guerres s’inclou un tipus de violència específic pera nosaltres: la violació com a arma de terror.

La patologització i medicalització dels cossos margina les dissidències que no s’adapten als esquemes productius heteronormatius. I és que les que no ens ajustem al sistema binari de gènere rebem les conseqüències diàries de la lesbofòbia i la transfòbia. Així mateix, les dones Bisexuals o Lesbianes no només rebem per la nostra condició social com a dones, sinó també per la nostra orientació sexual, dissident amb la normativa.
I encara hi ha més, perquè no podem passar per alt la responsabilitat de l´Estat, còmplice del sistema dominant, negant-se a aplicar polítiques integrals destinades a atacar les desigualtats estructurals. Les retallades en educació, sanitat i serveis socials ens afecten perquè som la majoria de les que hi treballem i ens quedem a l’atur quan aquests desapareixen. A més, en nom de la recuperació econòmica som obligades a retornar a l’àmbit privat per amortir amb la desparició dels serveis públics esmentats i seguir assumint les tasques que sostenen la vida i el treball productiu.
Malgrat que els feminicidis són (segons dades de l’OMS) la principal causa de mort entre les dones de 15 a 44 anys arreu del planeta, l’abordatge del tema segueix sense ser una prioritat pels estats d’arreu del món. A l’Estat espanyol es denega el 70% de les sol.licituds d’ordres de protecció, mentre es revictimitza les dones que denuncien la violència que pateixen, qüestionant permenentment la seva paraula.
De nou, cal anomenar la repressió amb la que l’Estat ens vol sotmetre a les que lluitem, sembrant la fal.làcia i la mentida amb el pretext de preservar l’ordre social immobilitzant-nos i fen-nos callar. Per això ens detenen, colpegen i expulsen dels nostres espais.

Rebem violències dia rere dia i sense treva als nostres carrers: aguantant mirades lascives o inquisitòries, piropos, tocaments no desitjats al transport públic i altres tipus d’assetjament, per part d’absoluts desconeguts (i també d’algún o altre conegut). Rebem un bombardeig constant de pressió sobre l’aparença i el pes que ha de tenir el nostre cos si volem ser acceptades i estimades. Les multinacionals es lucren de la pressió estètica sobre els nostres cossos, que repercuteix considerablement sobre la nostra salut. Els transtorns alimentaris, la depressió, la manca d’autoestima i confiança ens mostren que vivim aquesta pressió com una derrota individual, com si fos culpa nostra no assolir els ideals de bellesa que el sistema ens exigeix i que en cap cas, nosaltres hem triat.

Ens cal el feminisme perquè volem viure vides dignes: Per estimar lliurement, per un plaer que dinamiti la certesa sobre els sexes, l’heterosexualitat i els rols de gènere. Perquè els nostres cossos no són territoris d’explotació i domini. Per contemplar les maternitat de manera plenament lliure, desitjada i amb garanties de futur. Per a la repartició justa de tots els treballs i les riqueses.

Perquè ens volem vives i amb vides dignes! Seguim!

#AixòÉsMasclisme

Fa quatre setmanes al bar Jamboree, situat a la plaça Reial de Barcelona, es produïa una agressió sexista. La noia agredida, després d’apartar d’una empenta a l’agressor, va decidir anar al servei de seguretat de l’establiment per avisar del que havia passat i exigir que expulsessin l’agressor. Quan els ho va explicar, els segurates de la porta van tractar-la de boja i, finalment, van acabar-li dient que si en un primer moment havia estat ballant amb el noi que la va agredir què s’esperava. Dit d’una altra manera, que si havia començat una interacció amb el noi en qüestió i després havia decidit que no, s’havia buscat el que li havia passat.
Volem mostrar el nostre absolut rebuig a actituds masclistes com aquesta, que malauradament no són fets aïllats dins dels espais d’oci nocturn. Els espais de festa són entesos com un parèntesi en la vida quotidiana i són viscuts com espais de trencament de la rutina i de l’ordre establert. Conseqüentment, en ells s’evidencien les violències estructurals que en el dia a dia poden quedar més amagades, i és que el que passa a la festa no deixa de ser un reflex del model de societat en la que vivim. És així com sota el paraigües de la festa, l’alcohol i les drogues es produeixen, dia rere dia, agressions masclistes en els espais d’oci nocturn.
Cada vegada és més freqüent veure que en les festes de barri s’apliquen protocols contra les agressions masclistes, elaborats des del treball colze a colze entre col·lectius locals. Aquesta feina, imprescindible, és el primer pas cap a la construcció d’espais de festa feministes. Però el camí és llarg, i també creiem important començar a assenyalar els locals i establiments del nostre barri i de la nostra ciutat que emparen actituds i agressions masclistes per no deixar impunes la passivitat i permissivitat que aquests tenen amb actituds sexistes, masclistes i lgtiòbofes. Si volem que els espais de festa estiguin lliures d’agressions hem de començar a assenyalar-ne els còmplices i, per tant, hem de començar fer un boicot actiu a bars com el Jamboree, que no només toleren agressions masclistes i es neguen a actuar quan se’n produeixen sinó que culpabilitzen a la persona agredida.
PER UNA FESTA LLIURE D’AGRESSIONS SEXISTES, DONEM L’ESQUENA ALS BARS QUE EMPAREN EL MASCLISME!
Si saps d’algun bar o local que tolera agressions d’aquest tipus, no dubtis en assenyar-lo! Enganxa-li l’enganxina!
Nosaltres ho tenim clar, #AixòÉsMasclisme. I ja hem dit prou!
4       6