Què és la violència simbòlica?

Les relacions de poder que s’estableixen en el sistema patriarcal, doten de costums, maneres de fer i d’actuar discriminatòries però alhora legitimades socialment. Aquesta jerarquia es caracteritza per la desigualtat entre gèneres, per la qual cosa les dones i la resta de col·lectius no normatius resten oprimits en qualsevol àmbit.

En aquest sentit, gràcies a les construccions socials com ara la família nuclear heteronormativa (basada en home, dona, fill/a) instaurada gràcies al llenguatge religiós, a més de la vida pública i privada on hem estat tradicionalment invisibilitzades, i on de fet, se’ns ha impedit que hi forméssim part o participéssim, són moltes de les raons d’aquestes violències simbòliques, les quals no sempre són visibles i cal assenyalar-les, identificar-les, i combatre-les.

El feminisme actua en contra aquesta visió i promou la lluita organitzada per eradicar aquestes, i totes les violències de gènere, eliminar estereotips i rols de gènere preestablerts per la cultura popular patriarcal.

És per aquesta raó que volem tenyir el barri de feminisme amb propostes constructives en relació a les violències simbòliques en tots els àmbits socials: cultura i tradicions, espai públic, festes majors, institucions, llenguatge, cosificació, religió, família, relacions afectives, mitjans de comunicació, etc. Fartes de ser ciutadanes de segona, i contra tot tipus de violències, assenyalem-les, identifiquem-les i combatim-les, per construir alternatives col·lectives.

Què entenem per violència simbòlica?

Espai Públic: La lluita per l’apropiació del que en diem espai públic també és una lluita feminista. No existeix un concepte igualitari d’espai públic, ja que les relacions socials que s’hi estableixen són desiguals i patriarcals. D’aquesta manera, l’espai públic ha estat pensat i dissenyat prioritzant el sector productiu, el vehicle rodat, privat i de motor, així com des de l’espai per al consum, que ens expulsa com a veïnes que pretenen desenvolupar les seves necessitats bàsiques. En aquest sentit, la ciutat reprodueix i és reproductora dels mateixos valors patriarcals estructurals, ja que a més, segueix presentant les dones com a objectes sexuals o productes de consum visual, legitimant així, la violència als carrers.

Festes Majors: La clau per a la construcció d’unes festes feministes és identificar els elements d’opressió i influència patriarcal: el model d’organització horitzontal, la programació (garantint la presència de les dones en escenaris), els elements visuals (les imatges utilitzades en la difusió, el llenguatge inclusiu, la representació de les diversitats, etc.), la divisió sexual del treball (homes realitzant feines i tasques que impliquen esforç físic mentre les dones s’ocupen del guarnit…), gestió de l’espai públic (garantint la comoditat i seguretat de les dones, condicionant l’espai públic o bé la separació per binarisme als lavabos) i finalment, la reflexió feminista contínua i explícita dedicant espais concrets per a treballar la qüestió, com per exemple, l’elaboració de protocols de resposta col·lectiva per fer front a les agressions sexistes. Festa sí, lluita també.

Institucions: La violència institucional té moltes connotacions de gènere, i malgrat que a nivell conceptual no pretén discriminar ningú, té un biaix de gènere clarament marcat en perjudici de dones i diversitats. Només cal mirar les planes institucionals càrrecs representatius de les institucions, on són les dones? No cal exemplificar qui ho fa o qui hi ha, sinó més aviat, el tracte que tenim les dones a les institucions, marcats per la manca de perspectiva de gènere i abús de poder. A més, tant sols es comptabilitzen oficialment les violències més visibles, obviant un marc molt ampli d’altres violències que són més difícils de resoldre públicament, i per tant, pateix una manca de posicionament en aquest sentit, provocant l’esceptisisme de moltes per resoldre les violències per vies legals, sotmeses constantment a qüestionaments o menyspreu. Hem fet molts passos endavant, però no n’hi ha prou, no ens rendim.

Llenguatge: El llenguatge és la construcció de l’imaginari col·lectiu i per tant de la ideologia, en aquest sentit, cal dir que si tenim un llenguatge genèric o bé apel·lant als femenins, estarem problematitzant i exemplificant la realitat del llenguatge dels homes a la quotidianitat. El llenguatge serveix com a eina de responsabilitat col·lectiva per tal de reduir a la mínima expressió qualsevol tipus de rol de poder i cada un dels mòduls d’opressió existents en l’actualitat.

Cosificació: Gràcies al capitalisme les dones hem estat i som bens de consum, considerades així per la pressió estètica que s’exerceix vers els nostres cossos. Subvertir els patrons que oprimeixen els nostres cossos és una tasca imprescindible per poder anar trencant esquemes i sentir-nos lliures tal i com som, sense o amb pèls, barba, altes, baixes, primes, grasses, joves, velles o com siguin els nostres cossos. Cal trencar amb la desconnexió del nostre propi cos, i lluitar per la llibertat d’existir de tots els cossos i contra la mercantilització d’aquests.

Mitjans de Comunicació: Diuen que es tracta del quart poder de l’estat, i gràcies al tractament de la informació dels mitjans de comunicació es perpetua i propaga el missatge i llenguatge de caràcter patriarcal. Un mitjà de comunicació inclusiu empra un llenguatge no sexista que proposa la construcció d’un imaginari col·lectiu lliure de sexisme i que no victimitza les dones que hi apareixen, ni les hi atorga mèrits pel seu físic ni cos sinó per les seves capacitats.

Relacions afectives: El feminisme és una lluita per a la transformació social i personal, i per transformar el sistema des de l’arrel, hem de tenir en compte la dimensió personal i l’impacte col·lectiu, i per tant, cal buscar estructures horitzontals de relació en les que ens puguem desenvolupar i créixer lliurement, igualitàries, satisfactòries, no heteronormatives, i que sobretot promoguin el suport mutu, fora d’altres valors alienants com la competència o l’individualisme. D’aquesta manera, és important que sapiguem identificar els privilegis d’uns i les opressions d’altres, que ens venen determinades per les condicions socials i treballar per combatre-les, en les relacions personals, familiars, domèstiques, laborals i socials, des de la deconstrucció i l’empoderament tant personal com col·lectiu.

Família: Hi ha tants models d’unitats familiars com famílies, grups i formes de convivènvia. Cal ampliar doncs el rang de diversitat familiar que entenem actualment, i així trencar amb el model hegemònic de família nuclear que ha servit històricament com a mecanisme de control social, amb un biax clarament classista. Mentre a un sector de la població la família ha servit com a instrument per assegurar la transmissió d’herència i privilegis en les classes dominants, a l’altre sector majoritari de la població s’ha establert, a partir de la institució familiar, la dona com a reproductora de la força de treball necessària en el sistema capitalista, a més de dificultar la conciliació de les feines reproductives com les cures dels seus familiars i la llar, quedant totalment exclosa de la producció pública i d’obtenir un salari independent. Cal alliberar-nos dels ideals familiars de rols de gènere com a cuidadores, com a esclaves de luxúria i instrument de producció de fills, que encara perviuen tot i formar part de la força de treball.

Religió: Els valors interpretats per la institució religiosa estan clarament subjectes a la cultura catalana i occidental, en aquest sentit les dones sempre han estat relegades a un segon pla i sense protagonisme han estat menyspreades per les institucions eclesiàstiques propagant valors que exemplificaven el patriarcat amb totes les seves característiques, justificant l’estatus inferior de la dona pel seu destí biològic. Qualsevol reinterpretació progressista en l’institució eclesiàstica no ha plantejat cap canvi en l’estructura de poder, sinó que s’ha enfocat des de la defensa dels interessos de determinats grups ètnics, classes i gèneres. La religió i el culte ha de ser un espai lliure on cap persona se senti oprimida per creure el que vulgui creure però sense condicionants de gènere.

Aquestes violències, com totes les altres que el sistema capitalista patriarcal ens sotmet en el nostre dia a dia, no ens faran estar callades, no ens silenciaran, ni minimitzaran, ni aïllaran. Seguirem denunciant, assenyalant i resistint col·lectivament per construir alternatives.

Fem crida a l’autodefensa feminista
com a empoderament col·lectiu i apropiació de les nostres vides i espais
Fem crida al feminisme radical
sense bisturí ni maquillatge, sinó des de l’arrel, revolucionària i com a transformació social
Fem crida a l’organització feminista
per teixir xarxes de combat contra totes les violències amb les que el sistema capitalista patriarcal ens ofega

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s